Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.
El conte va d’un escriptor (un escriptor que sempre parla molt de pressa) a qui, un dia,
li proposen de fer el protocol·lari discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt.
Això passa l’any que la cultura catalana n’és la convidada. Un any que pot ser, per
exemple, el 2007. Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i,
per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No
l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la
gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”
No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent
té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia
expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta:
“¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta
(o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i
demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.
Continua llegint ‘Senyores i senyors (discurs inagural de Quim Monzó)’