I aquí la cançó de la tanga

En una interfície gràfica senzilla, i amb el requisit de tenir una targeta compatible amb la captura de paquets i amb els drivers corresponents, permet, de manera molt ràpida, trobar les contrasenyes WEP de les connexions WLAN_XX.

Us deixo aqui l’enllaç:

http://www.megaupload.com/?d=8OR3QPTF 

salut!

La Campanya Catalana en Solidaritat amb el Poble Kurd i la Plataforma Aturem la Guerra convoquem una concentració davant del consulat de Turquia el proper dijous 29 de novembre a les 19,30h carrer Pau Clarís, 95, a Barcelona.

Davant la possibilitat d’una gran operació militar de l’exèrcit turc contra les bases del PKK al Kurdistan Sud, que és la continuació d’anys de repressió, persecució i vulneració dels drets humans del poble kurd, diverses entitats hem impulsat la Campanya Catalana en Solidaritat amb aquest poble. Juntament amb la Plataforma Aturem la Guerra, convoquem a la mobilització del dia 29 per mostrar el nostre rebuig a les agressions de Turquia al Kurdistan i per demanar pau, democràcia i llibertat per al poble kurd. Podeu llegir el manifest de la campanya a: poblekurd.blogspot.com.

Per tal que el missatge de rebuig a la intervenció militar turca sigui efectiu i la solidaritat del poble català amb el poble kurd es faci sentir, la Campanya Catalana en Solidaritat amb el Poble Kurd demana les adhesions de totes les entitats, organitzacions, sindicats i partits al text del manifest, així com a tots els particulars que hi vulguin donar el seu suport explícit. Podeu formalitzar el vostre suport enviant un correu electrònic a l’adreça de la Campanya:
poblekurd@gmail.com

Per més informació:
http://poblekurd.blogspot.com
http://www.aturemlaguerra.org
—

Manifest de la Campanya Catalana en Solidaritat amb el Poble Kurd

Durant anys el poble kurd, la nació sense estat més gran del món, ha estat silenciat per la comunitat internacional. Els seus repetits intents d’aconseguir diferents graus de reconeixement dels drets civils, culturals, socials i col·lectius que, com a poble, li pertanyen, han estat reprimits pels estats que ocupen el seu territori (Turquia, Síria, Iraqi Iran). Els estats que l’ocupen i les potències que lluiten per la dominació de la regió han utilitzat sempre la població kurda segons els ha interessat.
Davant la decisió presa pel Parlament de la República de Turquia, país membre de l’OTAN, aliat d’Estats Units i en negociacions d’accés a la Unió Europea, de llençar una operació militar al Kurdistan del Sud (Nord de l’Iraq), amb l’objectiu de perseguir la resistència kurda del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), les entitats catalanes sotasignants:
-Manifestem el nostre rebuig a l’operació militar anunciada contra la resistència kurda que vol fer l’exèrcit turc, que només contribuirà a agreujar la situació de repressió, pobresa i exclusió que pateix el poble kurd i que té com a objectiu minar, coartar i arrabassar l’escassa autonomia política d’aquest poble.

-Denunciem la perpetuació de la situació de setge i repressió que el poble kurd ha patit les darreres dècades i continua patint fins a dia d’avui, i que ha comportat tota mena de violacions dels drets humans individuals i col·lectius. Especialment a les províncies kurdes sota administració de Turquia, on la persecució, empresonament i execució dels activistes kurds, així com la tortura, la crema i evacuació de poblats i l’estat d’excepció militar contra el poble kurd han estat la única resposta de l’Estat a les demandes de pau i llibertat de la població kurda.
-Entenem que la manera de resoldre el conflicte que pateix el poble kurd passa per una solució política i democràtica que respecti el dret d’aquest poble a autodeterminar-se. L’Estat turc ha de respectar els drets nacionals, culturals i lingüístics dels kurds, que actualment continuen vulnerats.

-Demanem el reconeixement oficial dels actors socials, organitzacions i grups polítics kurds com a interlocutors legítims, en el marc dels estats de la regió i en el marc internacional, de les aspiracions del poble kurd.

-Critiquem el paper que ha tingut la Unió Europea en aquest conflicte, ja que manté unes relacions preferencials amb Turquia que no posen en qüestió la negació de drets que pateix la població kurda, i demanem que prengui una posició clara i forta a favor d’una solució política del conflicte i contra les vies militars i genocides del govern turc..

-I, finalment, cridem a la societat civil catalana i d’arreu a mobilitzar-se, i demostrar la nostra solidaritat, en defensa dels drets humans, individuals i col·lectius, del poble kurd i a favor d’una solució dialogada al conflicte, en contra de la guerra i de la repressió que promou Turquia.

Barcelona, 8 de novembre de 2007

Més enllà de l’anada d’olla de Juan Carlos, i de la seva marxa precipitada de la Cimera, hauríem de veure una mica el rerefons, l’autèntic significat de tot plegat defugint de la falta de diplomàcia i de formes d’un rei.

La corona espanyola, com tothom sap, fa més de 500 anys, va conquerir les amèriques; eufemisme utilitzat per definir la pràcticament aniquil·lació d’unes civilitzacions mil·lenàries i la instauració d’un règim colonial. A més van “canviar” or per mirallets, com diu la cançó que tanca aquest post.

Realment, i com diu Chávez, els avantpassats revolucionaris anticolonials com Túpac Amaru II, van abaixar el cap en front els espanyols… el van abaixar perquè els el van tallar, concretament i pel que he trobat per internet, després de veure morir esposa, fills, tiet i col·laboradors. I com aquest n’hi ha molts exemples.

Aquest cop ja no es tracta sols de guerrilles i grups aïllats: l’anticolonialisme ha pres consciència, i ha pres el poder.

L’aïllament de Cuba només ha fet retardar la reaparació d’antigues però vigents consignes: Amèrica pels americans, deien els yankees despres d’”alliberar” sudamèrica. Ara se sent: “Sudamèrica pels sudamericans”.

I és que a qui li sembla just, lògic i normal que el petroli de Veneçuela se’l enduguin l’estat espanyol i els EUA entre d’altres? A mi, no. Tot en nom del lliure comerç. D’acord, i qui ha decidit que volen seguir sent pobres tenint tants recursos naturals a explotar?? Per què no s’usa el seu petroli per erradicar l’analfabetisme?

Doncs Chávez ho ha fet, i no sols això, si no que amb el seu programa de misions i la proposta de reforma constitucional vol dotar la gent del poder que es mereix.

Quanta gent sap que Chávez a estat reescollit i ratificat moltíssimes vegades en pocs anys? Quanta gent sap que els mitjans privats els quals Chávez no ha renovat (que no tancat) van mentir deliveradament poc abans del cop d’estat per legitimar-lo?

Realment al rei d’espanya no li molesta que Chávez anomeni Aznar feixista o que talli a Zapatero mentre parla (tot i que pel que he sentit no era el torn de Zapatero realment, si no que la presidenta es va “colar”), el que realment preocupa al rei espanyol és que Amèrica Llatina ja no és Espanya, que ha despertat i que no té por ni d’EUA ni de ningú.

Us deixo amb una cançó força il·lustrativa que parla dels botiflers “a la sudamericana” i de l’imperialisme:

Maldición de Malinche:

Malinche fue la hija de un cacique mexicano entregada a Cortés como esclava. Ella hablaba la lengua nahuatl, de los aztecas, y la maya. Entre los españoles había un sacerdote que había vivido algunos años con un pueblo de lengua maya. Malinche traducía de la lengua azteca a la maya y luego el sacerdote traducía del maya al español. la colaboración de Malinche con los conquistadores de su pueblo dio lugar a una leyenda conocida como La maldición de Malinche, popularizada en una canción mexicana actual que dice:
Del mar los vieron llegar
mis hermanos emplumados
eran los hombres barbados
de la profecía esperada.

Se oyó la voz del monarca
de que el Dios había llegado
y les abrimos la puerta
por temor a lo ignorado.

Iban montados en bestias
como demonios del mal
iban con fuego en las manos
y cubiertos de metal.

Sólo el valor de unos cuántos
les opuso resistencia
y al mirar correr la sangre
se llenaron de vergüenza.

Porque los dioses ni comen,
ni gozan con lo robado
y cuando nos dimos cuenta
ya todo estaba acabado.

En ese error entregamos
la grandeza del pasado
y en ese error nos quedamos
trescientos años esclavos.

Se nos quedó el maleficio
de brindar al extranjero
nuestra fe, nuestra cultura
nuestro pan, nuestro dinero.

Y les seguimos cambiando
oro por cuentas de vidrio
y damos nuestra riqueza
por sus espejos con brillo.

Hoy en pleno siglo XX
nos siguen llegando rubios
y les abrimos la casa
y los llamamos amigos.

Pero si llega cansado
un indio de andar la sierra
lo humillamos y lo vemos
como extraño por su tierra.

Tú, hipócrita que te muestras
humilde ante el extranjero
pero te vuelves soberbio
con tus hermanos del pueblo.

¡Oh, Maldición de Malinche!
¡Enfermedad del presente!
¿Cuándo dejarás mi tierra?
¿Cuándo harás libre a mi gente?

extret de http://www.juventudrebelde.cu/opinion/2007-02-15/kosovo-la-proxima-pieza/ de la revista cubana Juventud Rebelde.

Los catalanes, que lógicamente son mayoría en Cataluña, celebran en las ramblas. Saltan y se entrecruzan los chorros de espuma de cava. Festejan la decisión de un enviado de la ONU, quien ha determinado que un representante de la Unión Europea (no español, desde luego) ejercerá a partir de ahora la tutela política en el territorio.

Además, Cataluña podrá ingresar a la ONU, como cualquier otro Estado, y tendrá su propio ejército. ¿Se le puede pedir más al buen señor de la ONU, que les ha dejado la independencia a la vuelta de la esquina? «¡Gracias, muchas gracias!».

Claro, lo anterior es solo un trozo de ciencia ficción, pues España mandaría a la UE y a la ONU a cazar ballenas en el Amazonas ante semejante caso de injerencia.

Pero Serbia es otra cosa. Es un país pequeño y pobre, sindicado tradicionalmente como la oveja negra de los Balcanes, y bombardeado sin piedad durante ochenta días por la OTAN, en la primavera de 1999. [...]

Lo que sí es innegable es que a la ONU se le fue la mano, al otorgar facultades a la autoridad de la provincia, en detrimento de la autoridad del país. Ha ido incluso contra la resolución 1244 de 1999 del Consejo de Seguridad, que reafirmaba «el compromiso de todos los Estados Miembros con la soberanía y la integridad territorial de la República Federal de Yugoslavia».

¿Pero de qué «integridad territorial» hablamos, cuando se le da potestad a Kosovo de ingresar a los organismos internacionales? ¿Alguien permitiría algo así a los vascos y los catalanes en España, a los bávaros en Alemania y a los flamencos en Bélgica?

[...] 

Doncs us trobareu diferents webs amb continguts extres creades pels productors de la serie.

Segurament una força curiosa és la d’Oceanic Airlines. Apareix informació sobre l’accident i si mirem els últims vols ens trobem:

Departure Arrival Flight # Status Airport Scheduled Actual Gate Airport Scheduled Actual Gate

510 Landed JFK 13:10 13:15 12 RMA 06:20 06:40 4 572 Giveus THE 08:00 24:00 – BOY 08:00 24:00 – 901 Landed CDG 16:43 16:55 4 OKR 09:20 09:45 6 815 Alert SYD 14:15 14:55 23 LAX Alert Alert Alert

El vol 815 és el de la serie!!

Si sou més atrevides i atrevits podeu provar amb els diferents reptes que corren per la xarxa com la web de Dharma Industries on hi ha un flash curiòs on en teoria si et mous per la zona de les 7 (com si fos un rellotge) es van activant de color verd, uns codis i al final una consola.

Aniré penjant aquí les actualitzacions amb descobriments!!

Aquests capítols encara no els he baixat d’aquestes fonts, així que si no funciona algun aviseu-me i els treuré!!

CAPÍTOL 3 – Kindred

Format: *.avi – Mida: 350Mb

Heroes.S02E03.HDTV.XViD-HiQT
Rapidshare
Part 1 Part 2 Part 3 Part 4 Subtítol

Megaupload
Part 1 Part 2 Part 3 Part 4 Subtítol
FileFactory
Part 1 Part 2 Part 3 Part 4 Subtitulo

Format: *.RMVB – Mida: 155Mb
Rapidshare
Part 1 Part 2
Megaupload
Part 1 Part 2

CAPÍTOL 4 – The Kindness of Strangers

Formato: *.avi – Mida: 350Mb

Heroes.S02E04.HDTV.XviD-LOL
Rapidshare
Part 1 Part 2 Part 3 Part 4 Subtítol

Megaupload
Part 1 Part 2 Part 3 Part 4 Subtítol
FileFactory
Part 1 Part 2 Part 3 Part 4 Subtítol

Formato: *.RMVB – Tamaño: 155Mb
Rapidshare
Parte 1 Parte 2
Megaupload
Parte 1 Parte 2

El conte va d’un escriptor (un escriptor que sempre parla molt de pressa) a qui, un dia,

li proposen de fer el protocol·lari discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt.

Això passa l’any que la cultura catalana n’és la convidada. Un any que pot ser, per

exemple, el 2007. Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i,

per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No

l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la

gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent

té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia

expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta:

“¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta

(o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i

demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra —carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris

pomes o taronges— la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt

perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si

fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet,

malament per no haver avançat.

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú

per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera

que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari

discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la

turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit

s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi

ha de dir.

Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha

estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de

rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben, i ben fort. Per

això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la

gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una

literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és

llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin sempre i

quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors o els repartidors

de butà).

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món

s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament

perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i

bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel

de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità.

Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se

senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-

Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura

sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.

A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació

de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i

que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera

que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les

pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta

Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan

dúctil i tan continuada.

¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència

inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant

l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond

Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador

i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un ‘Bundesland’

geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions

de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes,

centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle

XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua

en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.

Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria

d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? Hauria

d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria

d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, cervesers de terres germàniques

fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem

ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a ferho.

Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat

a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca

de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns

membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn

del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que

acompanya el disc “Dioptria”.

Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil

literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda,

Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig,

Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel

Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales,

Mercè Rodoreda… I ¿ho hauria de fer d’aquesta manera apilonada o els hauria

d’esmentar per ordre cronològic?

¿O potser fóra millor no citar-ne cap?

Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es

belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la

Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin

el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no

dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els

dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del

Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem

sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural

visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari?

Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre,

i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set

de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a

seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.

Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que

molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder

políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en

llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”,

pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir

que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia

o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.

Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors

discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? L’escriptor busca aleshores alguns

d’aquests discursos inicials i els llegeix. Gairebé sempre, en tots aquests discursos

hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre (en cada cas

passa el mateix), a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen

distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.

Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova

York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Pau Casals. Va ser un discurs que

va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la

resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what

has been Catalonia?…”: “Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya,

però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món.

Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que

Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides…”

També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials de la Fira del Llibre

hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell

travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar

el grandíssim Salvador Dalí, com si fos la poesia més excelsa del món:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica

va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.

Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,

els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

De fet, si el discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa

realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata),

¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una

llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels

no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans

malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraulescomodins

que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen

en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen

síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.

En un disc, aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una

peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de

polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una

repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats.

(“Sargantaneta” —“Sagrantaneta”— és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No

seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sagrantanetes”, el discurs

ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan

abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per

qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís

per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària.

Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no

digués res: absolutament res.

Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa (i a qui un dia li

proposen de fer el protocol·lari discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt)

dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan

gaire atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran gaire què vol dir.

Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons

canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. Una de les

particularitats més importants del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí

que ho té clar: quan arribi el moment d’acabar —el màxim de minuts estipulats

són quinze— mirarà el rellotge [mira el rellotge] i dirà:

—Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.

Watching,
From a post up high,
From where you see the ships afar,
From a well trained eye,
The waves all keep on crashing by,
If you are the light post,
Then you own the working class,
But if you want the answers,
You better give a piece of ass,
Give a piece of your ass,

Warning,
Post hypnotic suggestions,
Running the ships ashore,
The orange light that follows,
Will soon proclaim itself a god,
If you point your questions,
The fog will surely chew you up,
But if you want the answers,
You better get ready for the fire,
Get ready for the fire,

The ships are multiplying day after day sir,
And they’re coming close to the shore sir, shore sir,
We need to evacuate the light post,
It’s all over, it’s all over ~~
It’s all over.

http://www.goear.com/listen.php?v=0bdcec7

M’agradaria saber més anglès per acabar de pillar el significat total de la cançó, perquè per internet només trobo versions al castellà que estan fatalment traduïdes… Per exemple light post diria que és un “faro” i no un “poste de luz” …

Si tot va bé hauria d’aparèixer per aqui sota! Ja em direu el què!